Amb una estètica cuidada fins a l’últim detall i un so tan contundent com introspectiu, Gigi Ros irromp a l’escena amb KAMIKAZE, un àlbum debut que fuig dels convencionalismes i que trenca motlles dins l’escena urbana catalana. Després d’un primer EP, Contacte establert, on ja apuntava maneres, l’artista publica ara un projecte inèdit en la llengua catalana on conflueixen electrònica, narrativa visual i una emotivitat desbordada. Parlem amb ella sobre producció, referents, autocura i el repte de desafiar el que s’espera d’una artista dins la indústria.
El passat 9 de maig, l’artista va presentar per primera vegada KAMIKAZE en directe a la Festa Major de Vila-seca. Va ser un concert especial, no només perquè estrenava l’àlbum complet sinó perquè ho feia en un format pensat al detall: “Era la primera vegada que cantava les cançons en directe, i a més a més, anava acompanyada d’una ballarina i d’uns visuals que representen molt tot el disc”, explica.
El títol del disc KAMIKAZE és també el nom de l’última cançó que va compondre. “És una manera d’anar per la vida amb una entrega absoluta i amb una implicació desbordant”, afirma. La metàfora dels kamikazes li serveix per parlar d’aquesta intensitat emocional que travessa les seves cançons: “Està molt bé anar a full, però també és important cuidar-se, protegir-se, perquè la intensitat pot fer mal a la veritat”, reflexiona.
La primera cançó que va escriure per aquest disc va ser Cremen, que descriu com “la mare de totes les cançons del disc”. Aquesta peça inicial va marcar l’estètica, el so i el to expressiu que després s’ha anat desplegant al llarg de tot el projecte. Pel que fa a la producció, KAMIKAZE ha estat també un procés d’aprenentatge. “He après moltíssim, ja no només a nivell de producció, sinó a l’hora de gestionar un projecte: l’estètica, la imatge, la narrativa visual…”, diu. Tot i tenir referents clars, ha anat trobant el seu propi so experimentant i decidint cada detall: “Sabia molt clarament què forma part del meu univers i què no”.
Un dels punts àlgids del disc és el videoclip de Cremen. Ambientat en un escenari distòpic amb la drag queen Poison V com a figura de control, Gigi Ros hi encarna dues versions de si mateixa: una més dòcil, que “fa tot el que s’ha de fer per triomfar”, i una altra més fosca, incòmoda i subversiva. La intenció és clara: “Calar foc a aquestes normes… cremar tot allò que no vull perpetuar, alliberar-me del que s’espera de mi i anar a dir el que realment vull dir sense eufemismes”.
Els noms de Sr. Chen i Ariana Abecasis són clau en aquest camí: “S’han convertit en els meus amics i m’han ajudat moltíssim a trobar-me i a saber què volia dir”. La música s’ha convertit en una eina poderosa d’expressió i alliberament: “He trobat en la música un canal compartit per poder treure la ràbia i la ira… una manera desbordant de trobar la meva veritat”.
L’univers estètic del projecte és una altra de les seves grans fortaleses. Amb la col·laboració de l’estilista Arlet Kuns, ha treballat minuciosament en una imatge coherent amb el so. “Des del principi vam fer uns dossiers amb guies d’estilisme que marquen per on van les coses”, diu. Aquesta cura pel detall no és casual: “Estic còmoda amb l’estètica que tinc ara i crec que és el camí a seguir”.
Tot i que la seva proposta no és habitual dins l’escena catalana, Ros no té cap dubte que hi ha públic per a aquest tipus de sonoritat. “No crec que m’hagi inventat res, simplement he fet una barreja entre tots els meus referents i el que jo tenia a dir”, afirma. Per ella, el més important és la veritat que s’hi transmet: “En la música si hi ha una veritat és indiferent l’estil o el gènere musical, mentre hi hagi una honestedat i una autenticitat crec que transcendeix i arriba al públic”.
Entre els seus referents destaca noms com FKA Twigs i Sevdaliza, dues artistes amb una forta càrrega visual i una gran llibertat creativa. “Són dues persones que m’han inspirat moltíssim, no només musicalment, sinó en el global del projecte”, diu. També cita Ralphie Choo com a exemple de l’escena estatal que explora camins similars amb l’electrònica i el collage sonor.
Després de guanyar l’Hospisona 2025 i actuar a festivals com la FIM Vila-seca o el Sant Jordi Musical, Gigi Ros té clar quin és l’escenari que somia trepitjar: “El Sónar. Pel tipus de músics que hi van, per la programació… i perquè crec que el meu projecte encaixa molt bé en aquest espai”.
Pel que fa a col·laboracions futures, s’imagina treballant amb noms com Xicu o Jovedry, artistes emergents amb propostes menys convencionals. Tot i estar immersa en la promoció de KAMIKAZE, deixa la porta oberta a explorar nous formats: “M’interessa fer coses diferents: col·laboracions amb marques, exposicions, propostes escèniques…”.
Gigi Ros, impulsada per una necessitat d’expressar tot el que porta a dintre ha convertit KAMIKAZE en molt més que un disc: és una declaració d’intencions, una forma de resistència, una veritat que; com bé diu el seu senzill, crema.
Escolta aquí l’entrevista completa:
