El músic presenta Pulse, un disc instrumental que parla sense dir cap paraula. Grabu és un multi-instrumentista que ha participat en una gran varietat de projectes, tocant sintetitzadors, baix, guitarra i molt més. Ha acompanyat artistes de la talla de Guillem Gisbert, Llum, Júlia Blum o Yung Rajola, i ha estat present a festivals tan importants com el Primavera Sound, Vida Festival o el Festival Jardins de Pedralbes. Però a més, és el director del Festival Mússol, un esdeveniment solidari que recull fons per a la investigació del càncer infantil, on han actuat artistes com Amaia, The Tyets o Núria Graham.
Avui venim a parlar del seu projecte en solitari, un viatge purament instrumental que porta per nom ‘Pulse’. Amb dos discos ja publicats, Blast i Time and Again, aquest projecte és un espai on Grabu explora les textures i atmosferes musicals des de la profunditat, amb una mirada molt personal. Pulse és el seu nou disc, un treball que ens convida a sentir la música com un batec que ens connecta amb nosaltres mateixos i amb el món que ens envolta, sense necessitat de paraules, només amb emocions i sons.
Primer de tot, com estàs vivint el llançament d’aquest disc?
El llançament, per mi, sempre és una experiència estranya. Estic molt acostumat al directe, a veure la reacció de la gent a l’instant. No és que sigui impacient, però quan toques en viu tens una resposta immediata: saps què agrada i què no. En canvi, quan publiques un disc, et quedes a casa i no tens ni idea del que està passant. Reps missatges, sí, però tot plegat és una mica desconcertant. Tot i això, estic molt content perquè he tret una obra de la qual estic orgullós. Ara ja és fora, i puc començar a gaudir del procés.
Després de treure Pulse, què podem esperar de tu?
Crec que s’ha anat veient una mica la meva evolució cap a l’electrònica. Estic tirant cap a un so una mica més mogut, més ballable. Continuo amb l’experimentació constant, que per mi és essencial. També estem treballant en alguns canvis als directes. Tinc moltes ganes de seguir explorant i avançant.
Aquest disc és sense paraules, literalment instrumental. Això pot semblar una mica fred al principi. Què et porta a fer un disc així?
Clar, en gran part és perquè no sé cantar. Bé, afino i he cantat en alguns llocs, però no em sento còmode. Jo soc músic, i sempre m’he expressat a través dels instruments. Quan estic trist, no em surt escriure lletres per explicar què sento, sinó tocar. Per mi, els sons poden transmetre emocions que les paraules no arriben a descriure. Quan em passen coses importants —com la mort del meu avi o una ruptura—, prefereixo expressar-ho musicalment. Ho escriuria amb paraules, però prefereixo anar més enllà i expressar-ho de forma sonora. Jo potser parlo del meu avi, però després la gent s’agafa aquesta cançó i la porta al seu terreny, amb una experiència que li ha passat i a mi m’encanta això.
Què tal l’experiència de fer aquests videoclips amb CRUDO (Adela Montolí & Èlia Lorente)?
Molt bé. La veritat és que han aconseguit plasmar molt bé el que volia explicar, i sobretot he connectat molt amb l’Arjuna. L’Arjuna és l’actor que balla als videoclips, és un noi que fa teatre físic, és britànic i és increïble. Vam connectar de seguida, molt jove també, i la veritat és que molt content perquè, per fi, crec que aquesta música també demana molt una part visual. Que la gent pugui mirar el videoclip em sembla molt guai.
Quin és el teu procés creatiu?
Intento que sigui diferent cada vegada perquè llavors acabes agafant manies i vicis que es converteixen en una rutina que no mola. Sempre començo des d’un punt diferent, amb una espurna, una idea d’alguna cosa que m’ha passat, amb algun àudio o una melodia que estic tocant al piano. Sempre començo per llocs diferents i intento anar explorant des de la tranquil·litat d’estar tocant a casa. A poc a poc van sorgint idees.
Crec que és molt important estar en un moment tranquil, amb el cap clar. Ara, per exemple, amb totes les promos i tot plegat, em costaria molt compondre. Sempre composo en moments on estic més tranquil i més a gust amb el que estic fent.
Has tocat amb molta gent acompanyant-los a l’escenari. Com et sents quan ets només tu?
És molt diferent, és molt estrany. Quan no hi ha el teu nom en un cartell, pots estar molt més tranquil. He tocat davant 10.000 persones amb en Guillem Gisbert, però com que estàs en segon pla, la pressió és menor. Jo hi estic molt còmode, en aquest segon pla, igual que al Mússol. No m’agrada estar tota l’estona a l’escenari però m’agrada estar en aquest segon pla, m’hi sento molt a gust. En canvi, quan estic al davant t’exposes més, és més complicat i intens, i acabo sempre una mica dissociat. Me’n recordo que a l’últim concert a Barcelona va venir una amiga i em va preguntar si estava bé. Em costa sempre processar-ho. És una mica intens, a vegades.
View this post on Instagram
En quin agrupament de l’escena catalana et podries definir?
Segurament dins la música alternativa, si cal posar-hi una etiqueta. És molt diferent de l’escena urbana, on hi ha més col·laboracions i intercanvi. En l’electrònica, sovint treballem sols, des de casa, i ens trobem poc. Ens coneixem, ens respectem, però no hi ha gaire feedback ni col·laboracions. Si hagués de dir noms amb qui em sento pròxim, potser la Clara Peya, la Meritxell Neddermann, el Bernat o el Triquell. Potser són referents llunyans, però m’hi sento proper per l’actitud i l’univers artístic.
Quina persona posaria lletra a les teves cançons?
És difícil de dir, perquè hi ha moltes veus que m’agraden. Però ara mateix em venen al cap la Maren o la Meritxell Neddermann. També l’Alosa: som molt col·legues i, tot i que fem coses diferents, la seva veu i la seva manera de crear em semblen molt interessants. I el Cesc, el Triquell, sens dubte. Ara comencem a girar junts i m’ha sorprès molt. És brillant, té grans idees i una veu espectacular.
Com vas decidir tirar endavant un projecte com el teu?
Va ser una decisió conscient. Vaig intentar deixar de banda els prejudicis i vaig pensar que, si no funcionava, com a mínim jo seria feliç fent el que realment volia. Sempre he parlat més del Mússol o de les gires amb altres artistes que del meu projecte. I m’hi sento còmode, en aquest paper secundari. Però també ha estat difícil, sobretot al principi. Els costava entendre el projecte, i ara, a poc a poc, després d’uns anys, han anat entenent la proposta i s’hi han anat trobant còmodes. Amb el temps han anat entenent la proposta i s’hi han sentit més còmodes. Però ha costat molt picar pedra.
Com definiries el treball que fas?
És molt complicat. Crec que és música electrònica molt introspectiva, molt cap endins. Crec que t’has de posar en un moment de molta calma. Estar a casa, fent una infusió o un cafè, però en un moment on estiguis disposat a fer un viatge. És com un viatge sonor, per dir-ho d’alguna manera.
També és important que sigui instrumental, perquè llavors la gent es torna una mica boja esperant que entri una veu… i no entrarà mai. Però sí, crec que és això: un viatge sonor una mica meditatiu.
Quin és el teu guilty pleasure dins de la música en català?
Mira, potser un artista que escoltava molt abans, i que ara potser ja no escolto tant, és la Julieta. Potser la gent no s’esperaria que l’escoltés molt, però els seus primers temes m’agraden molt i els escolto força sovint. I si me’ls posen de festa, me’ls gaudeixo moltíssim.També l’escena del Maresme, urbana, em sembla interessant d’escoltar.
Ara és el moment de promocionar la gira. On et podem veure? Suposo que ja ha passat, però el 28 de maig vam tocar a l’Auditori Fort Pienc, a Barcelona. A l’estiu faré una petita pausa del projecte Grabu, però continuo amb altres projectes: amb el Triquell, amb el Lil Dami, i amb el Guillem Gisbert, que té molts concerts a festivals. A la tardor farem quatre concerts a Barcelona amb un nou format. Estigueu atents, que ben aviat anunciarem les dates.
