Laura West s’estrena amb el seu primer EP, ¿Quién soy cuando nadie mira?, un treball que neix del bloqueig creatiu, de relacions tòxiques, i d’un fort desig de deixar enrere l’artificialitat per mirar-se de cara. El disc es mou entre el pop, l’electrònica i el drum and bass, amb una energia que contrasta amb la foscor dels temes que tracta: l’ego, la superficialitat i la vulnerabilitat. Parlem amb ella sobre el procés creatiu, les col·laboracions del disc, les seves influències, la barreja d’idiomes i la necessitat de fer música.

El 25 d’abril vas estrenar el teu primer EP ¿Quién soy cuando nadie mira?, format per 6 cançons. Explica’ns una mica com vas ser al procés creatiu.

Jo vaig passar per una època de bloqueig creatiu molt fort, en part perquè també tenia una relació tòxica. Estava farta d’escriure d’amor i de desamor, encara que la veritat m’encanta escriure sobre aquests temes, però sí que em venia de gust fer alguna cosa més personal, més introspectiva…

Tracto temes com la superficialitat, l’ego de la societat, també les relacions tòxiques que al final formen part de qui soc i tot això perquè sempre repeteixo els mateixos patrons, llavors també formen part de mi. Al final, l’EP va sortir d’una època molt dolenta, per això, l’àlbum és molt fosc i a la vegada té molta energia, però va sortir per voler fer introspecció sobre mi mateixa.

Quins temes són els que tractes a les teves cançons?

La introducció per mi és la que dona pas a tot l’àlbum i m’imagino que estic en un lloc idíl·lic, en el cel, en un lloc molt cuidat fins que comencen tots els pensaments obsessius, i llavors baixo cap a la terra i allà començo a tractar cada punt. Parlo sobre la superficialitat, sobre l’ego i sobre la relació amb una persona que era narcisista. La cançó Lluna també parla sobre estar enganxada en situacions que no et fan bé, que tothom et diu que no t’estan fent bé…

Vols fer arribar a algun missatge concret amb aquest EP als teus oients?

Sí, que ens cuidem molt i que parem el temps també per fer introspecció amb nosaltres, per millorar, per saber què ens està fent mal o a qui estem fent mal a vegades. I bé, sobretot també fer arribar el tema de deixar-nos veure i ser una mica més transparents.

Com descriuries l’EP en tres paraules?

Intens, traumàtic i energètic.

També veiem que has col·laborat amb diverses persones i totes les cançons tenen una col·laboració. Per què vas decidir que tinguessin algun artista amb qui poder comptar?

Jo tinc dues amigues de la indústria, però també tinc molts coneguts, però les que saben tot el que em passa són la Carmen Lillo i la Laura Gibert, amb les qui he fet col·laboració.  A part, les admiro moltíssim també com a professionals, crec que tenen molt potencial i sempre havíem parlat de fer alguna cosa juntes. Com aquest projecte era tan personal jo volia que en formessin part gent que hi tingués confiança i que sabessin les meves històries com soc. Per això, es van voler sumar i estic molt contenta.

Com ha sigut treballar amb aquestes artistes?

Ha sigut una molt bona experiència. Al final som amigues i ens hem ajuntat a l’estudi i ens ho hem passat superbé. Jo quan faig música m’agrada estar amb gent que em senti còmoda i per com treballa. Poder treballar amb amigues teves per mi és el millor. Els productors també són molt amics meus, i m’ha agradat molt treballar amb ells. 

En aquest EP en quins gèneres t’has atrevit a experimentar?

Si hagués de resumir-te en quin gènere s’ha basat l’EP et diria el pop perquè són cançons amb una tornada i comercials. També he experimentat amb el drum and bass i l’electrònica.

T’hi has sentit a gust treballant amb aquests gèneres? O n’hi ha algun que no t’acaba de convèncer?

Sí, al final, per arribar a aquest punt he hagut de provar moltes coses i saber el que més em representa. Ara si a mi em posen una batxata, per exemple, jo no sé defensar-me; potser sí, però si em posen una melodia amb més energia, puc treure alguna cosa ràpidament, i això m’encanta; m’encanta sentir coses mentre faig música.

Algunes cançons de l’EP són en català i d’altres en castellà. Per què vas decidir barrejar els dos idiomes i no centrar-te exclusivament en un?

Jo quan vaig començar a cantar no hi havia referents en català. Sí que hi havia molts grups de festa major, però, per exemple, jo no m’hi sentia identificada i no veia que pogués haver-hi sortida per mi en aquest sentit. Sí que la indústria està evolucionant molt, la qual cosa estic molt contenta i feliç i cada vegada m’estic passant més el català perquè és el meu idioma i amb l’idioma que em passen les històries.

Alhora tinc històries amb gent de Madrid, llavors sí que algunes em surt fer-les en castellà, però és la minoria. Ara estic fent una cançó que barrejo els dos idiomes i m’agrada poder també jugar una mica en aquest sentit.

Amb quina cançó t’identifiques més ara mateix, de l’EP? O quina és la teva preferida?

La meva preferida i la de tothom, és Lluna. M’encanta Lluna, em recorda moltes coses quan l’escolto. M’ho vaig passar genial quan vam gravar el videoclip. Com té molta història i les històries m’encanten, llavors m’agrada molt. No sé dir-te per què, però és la que més em transmet.

Quins referents musicals tens a l’hora de crear música i desenvolupar-la?

Fred Again m’agrada molt. A escala d’Espanya Odd Liquor i Abhir Hathi m’agraden molt. La Rosalia m’encanta també, Ralphie Choo…

També volem saber com ha sigut el procés de crear les lletres de les cançons i produir-les, si t’ha costat molt, o com ha sigut?

Jo sempre que vaig a l’estudi, abans d’entrar, tinc una idea sobre el que vull parlar; sempre. Arran d’això, escric el que em passa pel cap, frases que tinguin a veure amb això, o, fins i tot, intento descriure moltes sensacions físiques o visuals perquè la gent es posi en el meu lloc. T’he de dir que de vegades vull avançar i potser tinc una melodia que m’encanta, però no acabo de trobar la lletra perfecta. Aleshores, poso una lletra i a casa li dono voltes, i després ja ho gravo.

Tu també produeixes música, però aquest disc l’has produït amb algú més?

Sí, jo en aquest disc he estat sempre al darrere de la producció, però he treballat amb el Franklin, que és un artista de Girona i té cançons amb el Pitbull. També he treballat amb l’Skotty DK, que en l’àmbit de Catalunya li va molt bé, és un “crack”, la veritat.  El CCF Sounds i Café també han sigut productors de l’àlbum.

Com busques la inspiració per crear les teves cançons?

Normalment, és per situacions que m’han passat o que m’agrada imaginar-me. M’encanta imaginar-me situacions perquè jo sempre he fet servir la música per inspirar-me. Jo sempre de petita anava a un poble a la muntanya que odiava anar allà, perquè els meus pares tenien molts amics allà, però jo era l’única nena. Llavors el que feia era posar-me la música i me n’anava en una altra dimensió. 

I per últim volem saber alguna novetat teva o quins projectes tens en un futur.

Doncs mira, sí. Ara trauré una cançó que es diu Mira’m a la cara, que és bastant comercial, però la tornada és en gènere electrònic. També estic fent un àlbum amb moltes cançons. Faig moltes barreges, en tinc una de flamenca, una altra que és perfecta per la ràdio. Sempre m’agrada dins d’un projecte fer cançons més comercials perquè és el que m’agrada, però també experimento una mica. 

Mira aquí l’entrevista completa: