Sexenni és un d’aquells grups que, tot i la joventut, ja fa temps que han trobat el seu lloc dins l’escena musical catalana. Des de la publicació del seu àlbum Retrats el 2022, han seguit una evolució que els ha portat a explorar noves sonoritats amb Supernova i Joc de nens, l’últim disc que van estrenar al febrer d’aquest any. A més, principis de juny han tret una nova versió d’aquest disc, Joc de nens (L’expansió), amb noves col·laboracions i una revisió electrònica que reafirma el seu esperit experimental.

Aquesta nova edició, inclou les mateixes 12 cançons de Joc de nens, però destaca la transformació de tres temes clau del disc original, ara remesclats per Dj Trapella, Mon DJ i Sergi Sànchez, que hi aporten un aire més fresc i ballable. Però el veritable canvi ve de les dues cançons inèdites, Avall lo paper amb Yung Rajola i Enlloc com a casa, que donen una nova dimensió al projecte.

A més, la col·laboració amb Santi Balmes a Fantàstic Shine, recuperada de la seva versió per a la Marató, aporta un toc de reconeixement a una trajectòria que no para de créixer. Aquesta nova entrega de Sexenni és un reflex d’un grup que continua evolucionant, buscant noves formes d’expressió a través d’una mescla de sensibilitat i experimentació.

Parlem amb l’Andrés Sànchez, el Xavi Pons i el Pep Saula sobre Joc de nens (L’expansió), que incorpora noves col·laboracions i remescles i una evolució del seu so que fusiona la rumba catalana amb un toc modern. Ens expliquen com viuen el procés creatiu del disc i com han evolucionat com a banda des del seu primer àlbum.

Què tal, nois, com esteu? Com ha estat la rebuda d’aquesta expansió de Joc de Nens ?

Andrés: La veritat és que molt bé. Ens esperàvem que anés bé perquè ja teníem la sensació que el disc era bo mentre el produíem. Però, realment, estem sorpresos amb cançons que no pensàvem que tindrien tanta acollida, com Lamine Yamal. Ens està agradant molt la resposta del públic.

Xavi: Sí, sobretot aquesta versió més llarga del disc que hem tret, aquesta versió deluxe, no sabíem si quedaria com alguna cosa anecdòtica d’afegir unes quantes cançons o si seria com si tornéssim a treure el disc. Hi ha un parell de cançons que estan despuntant i estem contents.

El Febrer vau estrenar Joc de nens i ara heu tret la versió deluxe. D’on va sorgir aquesta idea de voler fer aquest àlbum una mica més modern?

Pep: Té a veure una mica tant en com ha sigut el procés de creació del disc com amb quina és l’estratègia que més agrada perquè el públic ho assimili. Teníem molt clar que Joc de nens eren les 12 cançons que vam plantejar i l’ordre del disc està molt pensat; té una narrativa molt concreta que funciona molt bé, però sí que és veritat que teníem algunes maquetes i els remixos i vam pensar que si tot això ho englobàvem dins d’una expansió del disc, tenia molt sentit a nivell de producte. Al final, jo crec que Enlloc com a casa o Avall lo paper, també són dues cançons que, tot i no estar dins de l’ordre narratiu del disc, encaixen dins de l’univers de Joc de nens.

Una de les cançons més destacades del disc, és Avall lo paper, com ha sigut treballar amb Yung Rajola després de cinc anys d’haver estrenat crema catalana?

Andrés: Doncs una mica igual perquè tenim relació, llavors ens hem anat veient durant aquests dos anys, ens hem vist per la Faràndula, als concerts a l’Enderrock i aleshores ja anàvem junts, llavors com a tal no va ser com un retrobament. Després ja vam quedar i va sortir molt natural perquè al final és amic nostre.

Pep: És que de fet no vam ni quedar, perquè a veure, també durant aquests anys jo també, com a productor, li he produït discos, ens hem seguit veient molt i un dia estàvem fent aquesta maqueta de Ball lo Papé i vam dir, hòstia, aquest tema, si l’hem de fer amb algú l’hem de fer amb el Quintí, o sigui, recordo que tu m’ho vas ensenyar i vam dir, això l’hem de fer amb el Quintí, sí o sí, no tenia sentit que fos de cap altra manera, i l’hi vam proposar, i el tio es va entusiasmar ràpid i va ser molt fàcil, de fet és que no vam ni quedar, vull dir un dia que hi havíem quedat ell i jo per gravar una cosa del seu disc, ho vam gravar i vam acabar el tema nosaltres i després vam quedar per anar a gravar quatre parides, fer quatre vídeos promocionals i ja està, va ser una cosa molt improvisada i natural i estem molt a gust treballant amb ell.

Una de les altres cançons que és de les inèdites és Enlloc com a casa, per què aquesta cançó vau incorporar-la més tard i no en el primer disc de Joc de nens?

Andrés: Bàsicament perquè Enlloc com a casa va ser posterior, hi ha una cosa als discos i és que tardem molt de temps a fer-los, és un procés que igual estem 7, 8, inclús un any, produint-lo i les cançons que surten al final de tot ja no hi entren per un tema de logística, no donen temps a acabar-les, però les que ens agraden molt sempre teníem el problema de quan la traiem, que era com quan esperem per poder-la treure, perquè si no la gent ja té moltes coses a escoltar i potser té una mica d’estrès. Aquest deluxe ens anava perfecte també per afegir cançons que teníem com enlloc com a casa, que ens semblava una cançó que era molt bona i ens va servir per encabir-la.

Vosaltres reafirmeu molt el que és la rumba catalana. Per què vau decidir com començar a estendre la rumba a les vostres cançons?

Andrés: Perquè som uns rumberos, si nosaltres sortim de festa és la música que escoltem realment, és una música que ens sentim molt còmodes perquè l’hem escoltat bastant des que quan érem petits.

Pep: La rumba catalana té molta arrel a la ciutat de Lleida, i ve molt dels gitanos de la ciutat de Lleida. Aleshores, el primer concert que em van pagar de la meva vida va ser tocant el piano per uns rumberos de Lleida. És una cosa que tots hem mamat . Tots hem escoltat grups de mestissatge que agafaven rumba i fèiem música festiva com Pegatines, Bongo Tractors i coses d’aquest estil. Tots hem viscut això a la nostra adolescència i ens és molt natural fer aquest tipus de música. Evidentment, passada per les nostres edats, amb la nostra estètica sonora, amb la nostra temàtica, amb les nostres històries. Però és un ritme que el portem molt a dins, jo crec.

Xavi: I en termes de sonoritat no ens hi havíem apropat tant fins ara però l’esperit d’aquest rumbero salsero ja el portàvem  a dins.

Des del vostre primer àlbum a Retrats heu notat alguna diferència a l’hora de produir les cançons o fer les lletres, fins ara?

Andrés: En part sí, però si ho t’ho pares a pensar, el procés no és tan diferent. Seguim el mateix procés de maqueta, lletra, estudi que fèiem abans, però ara, òbviament, no estem tanta estona fent les cançons perquè sabem quins passos ens hem de saltar perquè som més ràpids. Abans discutíem molt per tonteries i ara xerrem una estona i si no ho veiem clar, opinió externa i si no ho veiem clar, prenem una decisió, però abans podíem estar setmanes donant-li voltes a les coses.

Pep: Jo recordo que quan vam fer Crema Catalana la vam començar al maig i la vam acabar mitjans d’agost. Va ser tot un via cruci fer aquella cançó, però era la primera cançó amb cara i ulls que fèiem. I en canvi, Avall lo paper, la següent col·laboració que hem fet amb ell, vam ser molt ràpids al fer-la.

Joc de Nens és un àlbum que parleu molt de positivisme, és un àlbum molt alegre. Què voleu transmetre al vostre públic amb les vostres cançons?

Andrés: Joc de nens parteix de la idea de gaudir fent música. Tots tenim altres feines o estudis, però la música és un espai a part, com un joc dins la nostra rutina.En els últims anys ens hem professionalitzat un pèl i ja no som els que erem a retrats. El disc també vol transmetre un missatge contra la nostàlgia excessiva: trencar amb aquesta idea que el passat era millor i que les èpoques passades de la infància eren millors. Amb aquest disc volíem reivindicar que el futur també pot ser emocionant. Aquest esperit és el que dona sentit a Joc de nens.

A Joc de nens vau decidir fer col·laboracions amb Flashy Ice Cream, The Tyets i Ginestà. Com ha sigut treballar amb aquests artistes?

Xavi: Normalment les col·laboracions sorgeixen amb artistes amb qui ja tenim relació. En aquest cas, som amics de Ginestà i Flashy, alguns comparteixen discogràfica amb nosaltres o tenim amics en comú. Tot es va donar de forma molt natural: quedar un dia per començar a escriure i un altre per gravar.

En aquesta nova versió també heu fet col·laboracions amb DJ Trapella, DJ Mon DJ i Sergi Sánchez. Esteu satisfets del resultat?

Pep: No som gaire consumidors de música electrònica, però entenem que la nostra música, que és molt festiva, pot funcionar dins d’un club o discoteca. Cal adaptar-la al llenguatge d’aquests espais, i això és el que fan els remixes. Quan vam fer el remix de DJ Trapella per a la Faràndula va funcionar molt bé. Ens agrada que una cançó pugui tenir una nova vida i arribar a nous horitzons amb la perspectiva d’un altre artista. És sorprenent, però també molt enriquidor.

I per últim volem saber si teniu alguns referents a l’hora de fer les vostres cançons o algú que us ajudi a inspirar-vos.

Andrés: Ens inspirem amb la vida i les coses que ens passen. A nivell d’inspiració no tenim com muses molt clares, i a nivell de referents tenim moltíssim, però tants que podríem donar una hora a gent, perquè veiem com de tota la música que vam consumir, sobretot, previ al grup. Jo trobo que ara els grups que escolto són molt diferents als que escoltava abans, i potser els que escoltava abans s’assemblen més al que fem amb Sexenni. 

Pep: És molt divers. Podem considerar referents Carolina Durante, Bad Bunny, C. Tangana, Alizzz, Dua Lipa o Bruno Mars.

Andrés: A nivell musical poden ser referents, però a nivell temàtic o d’escena, vivim més la realitat dels grups d’aquí. No fem música caribenya com Bad Bunny, però entenem que és una influència a considerar dins el context musical global.

Escolta aquí l’entrevista completa: