Triquell ha tornat, i no per repetir fórmula, sinó per rebentar-ne totes. Paco Deluxe, el seu segon disc, és un manifest d’independència creativa: no busca sonar com ningú, només ser ell mateix. Escoltar-lo és com entrar a una festa estranya plena de canvis d’ambient, confessions íntimes i cops de realitat que et descol·loquen —i, encara que de vegades sembli caòtic, no vols marxar.
El títol ja diu molt: “Paco” parla de família, tradició i memòria personal, envoltat de Pacos i Pacas a casa seva. “Deluxe”, en canvi, és una picada d’ullet sofisticada i universal, que connecta amb referents com Cupid Deluxe de Blood Orange o Love Deluxe de Sade.
Musicalment, Paco Deluxe és un laberint preciós: post-punk fosc, pop alternatiu, sintetitzadors que et transporten i guitarres que sacsegen. La Cara A és juganera, delirant i sense filtres; la Cara B és introspectiva, progressiva i plena de capes que t’arrosseguen cap endins. El disc és una muntanya russa emocional entre el caos i la claredat, la crítica i el desig, i l’acceptació.
‘Em torno boig’
El disc comença amb una bogeria que enganxa i espanta alhora. Parla d’inseguretats, de sentir-se perdut, de plorar sol i del cinisme del món que et torna boig. És com si Triquell posés en música el caos interior que tots hem sentit algun cop, però amb un ritme hipnòtic i gairebé psicodèlic que et fa ballar mentre plores. Un inici brutal, sincer i catàrtic.
‘No estic per mi (ft. Maria Jaume)’
Aquí tot es fa íntim. És la vulnerabilitat pura: sentir-se petit, perdut i atrapat dins de la pròpia ment. La col·laboració amb Maria Jaume aporta un matís suau, com una abraçada que no es veu però es sent. És una pausa introspectiva que parla d’aturar-se, de respirar i de no estar bé, i és tan real que et fa sentir que estàs dins el pensament de l’artista.
‘Primo i jefe’
Un tema amb un sentit de l’humor estripat i crític. Triquell parla de jerarquies absurdes, d’èxits i fracassos, del “primo” i el “jefe” com a metàfores de la seva pròpia identitat i contradiccions. Té un flow frenètic i lletres plenes de jocs de paraules, referències pop i ironia.
‘333’
Aquest tema explora l’ansietat i l’estrès d’una manera gairebé sufocant. Les repeticions i el ritme et posen dins la ment de qui sent que el temps se li escapa. És un crit de “que s’acabi l’estrès”, però també un recordatori que tot és lent i que hi ha poc control sobre la vida.
‘Ghabbo’
Una explosió d’energia i sarcasme. ‘Ghabbo’ és com un mantra absurd, una festa electrònica plena de jocs de paraules, distorsions i referències surrealistes. És una crítica al consumisme i la cultura pop, però també una cançó divertida i hipnòtica. Et fa moure mentre penses: “què acabo d’escoltar exactament?”
‘Basura (ft. Gerard Quintana)’
Un crit de rebel·lia i humor negre. Parla de fracassos, errors i relacions tòxiques, però amb un sentit de l’autoacceptació: “tu ets basura, like me”. És una cançó per riure i per reconèixer la pròpia imperfecció, amb una energia desafiant i descarada.
‘Masover’
Intimista i tendre, parla de refugi, memòria i cura. Triquell canta sobre trobar pau en algú altre, sobre la por que torna i la necessitat de llum quan tot és fosc. És una peça pausada, reflexiva, que et fa respirar dins del disc i sentir que hi ha esperança en la connexió amb els altres.
Incendi (ft. Xicu)
Un tema amb una tensió constant. Parla de pors, pèrdues i moments que cremen dins teu. El drum’n’bass intensifica aquesta sensació de caos i urgència, i cada repetició de “i ara em segueix cremant” et col·loca dins del fum i del foc emocional. Brutal, visceral i necessari.
Procura!
Crida, mantra i advertència alhora. Parla de com no perdre’s dins d’un món absurd i contradictori, de com sobreviure a les incoherències i la pressió social. La llista de prohibicions crea un efecte hipnòtic, gairebé de performance, i fa que el tema sigui un dels més potents del disc en termes de crítica i energia.
Loli country club
Aquí Triquell ens explica la història d’una dona marginada, amb un univers musical eclèctic: country, rock, dubstep i techno. És narrativa, poètica i teatral, amb detalls foscos i humor absurd. Una cançó que sembla una pel·lícula i mostra la llibertat total de l’artista per jugar amb sons i històries.
Memòria sobre la necessitat d’entrar en una fase de relaxació de consciència absoluta…
És la cançó més experimental del disc. Parla de traumes, karma i d’una ment que no para de pensar. Escoltar-la és entrar en un món mental intens i fascinant, que barreja frustració i bellesa de manera hipnòtica.
…I bona sort
Cínica, irònica i amb to de celebració de la imperfecció. Triquell parla de caure, frustracions i absurd de la vida, amb una musicalitat que acompanya el sarcasme. És com un brindis al caos, una cançó que t’ensenya a riure del desastre i tirar endavant.
Paradigma (ft. Meritxell Neddermann)
Tanca el disc amb un to gairebé espiritual i reflexiu. Parla de renunciar a certeses i al paradigma establert per crear alguna cosa nova, per amor i supervivència emocional. És grandiosa sense ser pomposa, delicada sense ser fràgil, un final que deixa llum després del caos de l’àlbum.
Més que un disc, Paco Deluxe és una aventura que confirma Triquell com un artista lliure, arriscat i impossible d’encaixar en cap calaix. No tothom hi entrarà de la mateixa manera, però justament aquí hi ha la màgia: aquest disc no busca agradar, busca existir.
